Amanida Cèsar

                                                                    Amanida César

                                                    

La Cèsar és, abans que res, una variant de l`amanida romana (d`aquí el nom, suposo). Cal afegir-hi crostons de pa sucats amb oli (si el meu millor amic ho sabés...) i encenalls de parmesà. S`amaneix amb una salsa feta amb el mateix formatge i una mica d`all. Vet aquí la recepta per als puristes, la recepta original nascuda al sud de Califòrnia durant els anys vint del segle passat. Nascuda, per tant, molt lluny d`Itàlia. Actualment, a la majoria dels restaurants la serveixen amb un ingredient suplementari: pit de pollastre esfilagarsat. I cal reconèixer que és molt bona. L`àvia ha decidit de recórrer tos els restaurants de la ciutat (i de les ciutats que visita) i establir una mena de palmarès de les amanides Cèsar. És evident que, quan arriba l`hora de jubilar-se, la gent es distreu amb qualsevol cosa.

LAMBERT, Jérôme (2011): No m`agraden els dilluns, Barcelona, Castellnou, pàg. 65. Col. Pícnic, 20.

Endívies amb pernil

La mare, per exemple, em retreu que no m`agradin una pila de coses de casa. Per exemple, les seves endívies amb pernil. En el millor dels casos, el plat surt bé i el formatge s`ha gratinat per sobre i continua fent xup-xup, crepitant i fent esclatar bombolletes daurades quan arriba a taula, i te`l pots menjar amb l`esperança que n`hi hagi més i més, perquè cal reconèixer que és una delícia. Però després, un cop desaparegut el formatge, ve el desencant. Et trobes davant una mena de pila tova de pernil calent banyat en un suc blavós. Les endívies es presenten com sempre: verdoses, sense brillantor i no gaire apetitoses. No fan cap esforç per seduir els ulls, els narius, les papil·les de qui les menja. I això per no parlar del seu gust. La meva teoria és que, quan un fabricant –de medicaments, per exemple- vol obtenir el pitjor gust possible, injecta al producte que sigui essència d`endívia. L`endívia és l`amargor feta verdura. En el cas que ens ocupa, valdria més conservar el millor i servir a taula només formatge gratinat. Seria la manera de no decebre mai ningú.

Però encara hi ha un cas pitjor que el del formatge que dissimula pèrfidament la infàmia. És el cas en què el plat no surt bé. Si, per exemple, no hi ha hagut temps per cuinar al forn i s`ha optat pel microones, el resultat és de pura consternació. El pernil és gris, les endívies són gris, el suc és gris. El sopar és gris.

Bé, no en parlaré més, perquè segur que en alguna banda hi ha un comitè de defensa de les endívies amb pernil que se`m llançarà al coll si continuo atacant-les. I si no n`hi ha cap, segur que aquestes línies podrien justificar-ne la creació.

LAMBERT, Jérôme (2011): No m`agraden els dilluns, Barcelona, Castellnou, pàg. 28-29. Col. Pícnic, 20.