El sopar ja estava gairebé a punt. Una amanida i una truita. De dos ous. Amb una mica de farina per espessir, que m'agraden seques. Em vaig aixecar per agafar un got i els coberts. L'aigua i el tovalló ja eren a la taula. El plat el tenia ella.
Va ser llavors quan l'hi vaig dir.
No sé ben bé per què, però ho vaig fer.
Potser per... Bé, és igual.
- M'ha trucat aquell home.
- Quin home?
Em costava dir el nom.
- En Ramir.
- T'ha trucat ell?
- Sí.
L'àvia va deixar de fer el que estava fent. La gravetat li va tornar al rostre. No va haver de tornar a preguntar.
- La mama té un tumor al pit.
No va moure ni un múscul. Al cap i a la fi, tenia el seu únic fill prostrat en un llit per a tota la vida. Res no podia ser pitjor que això. Res excepte que em passés alguna cosa a m í.
- Li han fet proves i aquestes coses. Encara no saben si n'hi haurà prou amb la químio o si l'hi hauran de treure, tot i que això avui dia es considera cirurgia radical i només es fa en determinats casos.
- Si a la teva mare li treuen el pit, la maten.
- I si es queda calba, també. La químio sembla inevitable.
- Hi ha perruques.
- I pròtesis, i cirurgia, però...
Ens vam mirar un parell de segons.
- Què faràs? -em va preguntar.
- Res. Què vols que faci?
- Vés-la a veure.
- Una altra vegada amb això?
- T'ho vaig dir quan va marxar, tot i el mal que ens va fer. I t'ho vaig dir quan va passar això del teu pare. És la teva mare, i sempre ho serà, faci el que faci, bé o malament. T'agradi o no, va triar un camí.
- Sembla mentida que el papa sigui el teu fill.
- Jo l'hauria d'odiar. Tu no.
- L'odies?
- Això és csa meva.
- No, digue-m'ho. L'odies?
- Sí.
- Llavors...
- Jo puc viure amb odi. Sóc gran. Tu, no. L'odi mata, destrueix, és pitjor que un càncer. Ho devora tot. No pots deixar que et marqui i t'emmetzini. Ho devora tot. No pots deixar que et marqui i t'emmetzini per sempre. L'has d'anar a vure, parlar amb ella. És la teva única teràpia.
- Destrosa la vida al papa, se'n va amb un altre, més ric, un mafiós, i a sobre ara és la mare d'aquelles dues bessonetes monstruoses, i tu...
- Jo res, Berta -va reaccionar i em va posar els dos plats a la taula, el de l'amanida i el de la truita-. Jo res. Només et dic el que et dic. La resta és cosa teva.
SIERRA I FABRA, Jordi (2011):
Berta Mir detectiu. El lloro que parlava massa. Grup Editorial 62, Estrella Polar, Col·lecció Vostok. Pàgines 52-53.
