Taronges, mandarines, aranges i llimones

La iaia es va casar gran. Gairebé tenia quaranta anys. Moltes vegades ens havia explicat que no tenia pensat casar-se, que li havia passat el moment. Però es va enamorar d'aquell senyor de la foto, que, segons ella, era la seva mitja taronja. Voldria que la iaia m'expliqués què vol dir amb això de la mitja taronja. No pot ser que tots estiguem partits per la meitat i que aenm pel món buscant la part exacta que ens falta, i, si no la trobem o la perdem, com li va passar a la iaia, ens sentim incomplets per sempre més. No m'ho crec ni m'ho vull creure. M'estimo més ser una mandarina petita però sencera que la mitja taronja de ningú. La mare diu que tinc raó, i que, si jo vull ser una mandarina, ella serà una aranja rosada d'allò més sofisticada. Més aviat penso que és una llimona àcida, però ella sabrà.

Mercè ANGUERA (2012): La princesa invisible. Editorial La Galera: Barcelona. Pàgina 56.

Era la hora del último refresco antes del anochecer, así que la terraza del viejo y centenario casino del pueblo estaba llena, no quedaba ni una mesa libre, ni una silla, ni un hueco. Los dos camareros resultaban insuficientes para cubrir la demanda y, además, uno de ellos era inexperto, eventual, contratado para el verano y la masiva asistencia de foráneos. Al pobre se le notaba mucho. Sudaba, tropezaba, rompía algún vaso de vez en cuando, se equivocaba en los pedidos, llevaba las cosas de una mesa a otra. Y la gente, en su mayoría jóvenes ociosos, no le facilitaban la vida. Más que ayudarlo, le complicaban lo que podían, lo confundían, haciéndole dudar.

[…]

Durante unos segundos no hablaron. Vanesa centró la atención en su vaso, al que solo le quedaba un sorbo de limonada. Lidia ya había apurado el suyo. Aurelia volvió a mirarlo a él.

SIERRA I FABRA, Jordi (2012): T/.Error, Madrid. Oxford, p. 1-2. (El árbol de la lectura, 46)