viernes, 27 de abril de 2012

El beso del Sahara

Entré en el cuarto en penumbra. Oí una voz que me invitaba a pasar.
Saludé con todo el respeto, porque la voz era la de un anciano. Me quité los zapatos y los dejé en la estera.
Poco a poco mi vista se fue acostumbrando a la oscuridad. El anciano estaba recostado sobre el brazo izquierdo en un rincón.
Entonces me senté enfrente de él, aceptando su invitación.
Agotadas las fórmulas de saludo, yo me quedé en silencio, esperando. El anciano miró hacia la puerta y unos segundos más tarde entró el joven negro con un brasero encendido en una mano y la bandeja del té en la otra.
-Eres Rachid Azargi -afirmó, cuando el joven salió de la habitación.
-Sí.
-Yo soy Hammad uld Salah uld Fadel.
Fadel... aquel nombre resonaba en mi mente, con ecos de la vieja historia de mi pueblo. Pero no sabía dónde colocarlo exactamente
El anciano sonrió en la penumbra y comenzó a preparar el té. Mientras lo hacía me dijo que un mes antes habíamos estado a punto de quedarnos sin té en los campamentos. Los europeos que nos ayudaban no entendían, calculadora en mano, para qué queríamos tanto té y tanto azúcar.
-Consumíamos más té que los ingleses y más azúcar que ningún otro pueblo europeo.
Se reía con suavidad, con una mezcla de desprecio y comprensión.
-Nuestra gente les dijo que habría una revolución si nos quitaban el té o el azúcar. La dulce guerra santa. 

MOURE, Gonzalo (2011): El beso del Sahara. Editorial SM, Los libros de Gonzalo, 2: Madrid. Páginas 74-75.
Lidia N. (2007): Jaima

Actividades: Editorial SM

Allà on els arbres canten

Très riches heures, del duc de Berry (1410-1489), dels germans Limbourg
Aquella nit havien preparat un enorme porc rostit que tenia gairebé la grandària d'un senglar. L'havien farcit i decorat amb una guarnició de pomes, que desprenia una olor dolçastra deliciosa. Era el plat favorit d'en Holdar.
Estava acabant de daurar-se al forn quan un dels guàrdies va entrar per la porta que donava al pati. Al seu darrere hi havia una dona vestida amb parracs, envoltada de criatures. La Viana els va comptar: eren sis, el més petit de tots era un nadó. Estaven ben xops i tremolaven de fred.
- Han vingut a demanar les sobralles -va dir el guàrdia amb brusquedat-. Doneu-los una mica de sopa i que fumin el camp.
Un dels costums dels nobles de Nòrtia consistia a compartir una mica del seu menjar amb els pagesos més pobres del domini. Solia fer-se sobretot en les gran celebracionsn perquè sempre sobrava menjar per repartir, i normalment era la dama del castell qui se n'encarregava. La Viana ho havia fet quan vivia amb el seu pare, però en Holdar no veia amb bons ulls aquella pràctica. No era cap secret que els bàrbars menyspreaven els medicaments i tot aquell qui no podia guanar-se el pa per si mateix.
Amb el temps, en Holdar havia permès que la Viana obrís les portes de Torrespina als necessitats, amb la condició que només se'ls donés aliments bàsics: alguns crostons de pa, un tros de formatge, potser un plat de sopa clara. Però res de carn, que estava reservada als homes de veritat, als guerrers. La carn alimentava no només els seus cossos poderosos, sinó també la seva ferotgia en la batalla. No valia la pena malbaratar-la en éssers febles que no lluitarien.
La Viana va sospirar; va manar que els fessin lloc a la vora del foc i que els servessin sopa a tots. Després es va asseure a taula amb ells, perquè l'aspecte desemparat de la dona l'havia commogut profundament.

GALLEGO, Laura (2011): Allà on els arbres canten. Editorial Cruïlla: Barcelona. Pàgines 105-106.

martes, 3 de abril de 2012

Sobre la nieve

Ilustración de Elena Fernández

Denis Denisko (2009): Ukrainian stalker in search of anomalies

Sobre la nieve
De dos en dos
Huellas de cuervos
Sol mi re do
Sobre la nieve
De dos en dos
Pentagrama breve
Sol mi re do
Bajo la nieve
De dos en dos
Raíces y bulbos
Sol mi re do
Bajo la nieve
Dime si no
Primavera duerme
Sol mi re do

Berta Piñán (2010): Arroz, agua y maíz. Editorial Pintar. Oviedo


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT