Allà on els arbres canten

Très riches heures, del duc de Berry (1410-1489), dels germans Limbourg

Aquella nit havien preparat un enorme porc rostit que tenia gairebé la grandària d'un senglar. L'havien farcit i decorat amb una guarnició de pomes, que desprenia una olor dolçastra deliciosa. Era el plat favorit d'en Holdar.

Estava acabant de daurar-se al forn quan un dels guàrdies va entrar per la porta que donava al pati. Al seu darrere hi havia una dona vestida amb parracs, envoltada de criatures. La Viana els va comptar: eren sis, el més petit de tots era un nadó. Estaven ben xops i tremolaven de fred.

- Han vingut a demanar les sobralles -va dir el guàrdia amb brusquedat-. Doneu-los una mica de sopa i que fumin el camp.

Un dels costums dels nobles de Nòrtia consistia a compartir una mica del seu menjar amb els pagesos més pobres del domini. Solia fer-se sobretot en les gran celebracionsn perquè sempre sobrava menjar per repartir, i normalment era la dama del castell qui se n'encarregava. La Viana ho havia fet quan vivia amb el seu pare, però en Holdar no veia amb bons ulls aquella pràctica. No era cap secret que els bàrbars menyspreaven els medicaments i tot aquell qui no podia guanar-se el pa per si mateix.

Amb el temps, en Holdar havia permès que la Viana obrís les portes de Torrespina als necessitats, amb la condició que només se'ls donés aliments bàsics: alguns crostons de pa, un tros de formatge, potser un plat de sopa clara. Però res de carn, que estava reservada als homes de veritat, als guerrers. La carn alimentava no només els seus cossos poderosos, sinó també la seva ferotgia en la batalla. No valia la pena malbaratar-la en éssers febles que no lluitarien.

La Viana va sospirar; va manar que els fessin lloc a la vora del foc i que els servessin sopa a tots. Després es va asseure a taula amb ells, perquè l'aspecte desemparat de la dona l'havia commogut profundament.

GALLEGO, Laura (2011): Allà on els arbres canten. Editorial Cruïlla: Barcelona. Pàgines 105-106.