El dinar era el millor moment del dia. Sempre hi havia postres delicioses: coca de poma, arròs amb llet, pastissos de melmelada, tot servir amb un munt de nata espessa i blanca. A casa, el menjar era racionat, com a tot arreu d'Alemanya. La mama explicava que els anglesos intentaven matar-nos de gana impedint que els vaixells amb aliments arribessin a Alemanya; per consegüent, tot el menjar del país s'havia de repartir equitativament per assegurar que tothom tingués alguna cosa per dur-se a la boca. El papa fins i tot havia anunciat per la ràdio que executarien aquell que mengés més de la ració que li pertocava. Era molt greu. Si no compartíem el menjar de manera equitativa, moririen alemanys. La mantega, la llet, els ous, la carn i la melmelada estaven racionats i només en donaven a cada persona una mica. A casa, la cuinera havia dividit la nevera en parts per tal que tots tinguéssim el nostre lloc on guardar les racions i assegurar que no ens menjàvem la dels altres. Ben mirat, no era just, perquè`a la Heide, la Hedda i la Holde els donaven més llet i ous perquè eren petites, i jo ho trobava injust perquè tenia una panxa molt més grossa per omplir.
Sigui com vulgui, semblava que ningú no havia avisat els Göring que els matarien si no s'ajustaven al racionament. Tenien provisions inesgotables de mantega, nata i llet de la seva granja, i un munt de coses més que nosaltres no havíem pogut menjar des de feia una eternitat, com ara plàtans, taronges, caramels i xocolatines. Jo no sabia d'on ho treien. Però vaig decidir aprofitar-ho i no sentir-me'n gaire culpable, perquè tampoc no podia portar la meva cullerada de nata als camperols, muntanya avall; i el menjar era l'únic al·lilcient a cals Göring.
Emma GRAIGIE: Pastís de xocolata amb Hitler. Editorial Estrella Polar, La Via Làctia: Barcelona. Pàg. 111-112.
No hay comentarios:
Publicar un comentario