Enmig de l'infinit espai del desert silent, el mercat de Rissani colpeix pel contrast. Trànsit caòtic, clàxons que no paren, gent pertot, rucs carregats fins a les orelles, un paisatge que els darrers dies havia oblidat. Dono la mà a l'Omar a la manera americana. Fins sempre company.. Saltem de la camioneta i ens endinsen en aquell univers dels sentits. La Sony no para. Sort que vaig carregar bé les bateries abans de sortir d'Erfoud.
És el mercat més gran de la zona, darrer vestigi de l'antic esplendor de quan les caravanes que creuaven el Sàhara entraven al Magrib per aquí. Les millors espècies, els tes més aromàtics, les teles més lluents i acolorides, els animals més nobles i les pedres més precioses es venien aquí. Era el primer port, el millor. Les coses han canviat molt, és clar. Les mercaderies de més valor estan en mans de companyies multinacionals o de màfies. Però el mercat continua tenint una intensa vida. Tot es compra i tot es ven. Pots i cassoles, vestits i teles, verdures i fruita, bicicletes i ciclomotors. Passejar-hi és fer un diccionari de tots els objectes del món. Els queviures són en parades escampades en una gran esplanada. Les eines, la maquinària, els cistellers i els llauners tenen botigues en una zona porxada. El bestiar d'engreix és en un espai on hi ha corrals habilitats, tot i que les bèsties campen a la seva. Tothom passeja damunt dels excrements dels animals, sense preocupar-se'n gaire. A hores d'ara, jo tampoc. Les botigues de roba i teixits i les barberies ocupen els minúsculs locals comercials que hi ha als baixos dels edificis de la part nova de la ciutat, que limita amb el mercat. La gent discuteix a crits el preu de les coses, les dones carreguen bosses amb el menjar de la família, hi ha homes que prenen el te i fan el cigarret als taulets dels bars que hi ha pertot. El mecànic repara una bicicleta al carrer, enmig d'una estesa de ferros més o menys rovellats que em fa dubtar seriosament que estiguin capacitats per circular pels camins de la regió. El fuster passa el ribot d'una porta d'armari. Mai no havia vist un fuster treballant amb eines manuals. Prenc imatges sense parar.
VALLBONA, Rafael (2011): Camins damunt les dunes. Editorial La Galera: Barcelona. Pàgines 112-114.
 |
| Igicerny (2010): Rissani |
No hay comentarios:
Publicar un comentario