La meva germana viu sobre la llar de foc

De vegades, quan em llevo m'he oblidat que no hi és i aleshores me'n recordo, i el meu cor en fa un salt, com quan perds peu pujant un esglaó o ensopeques amb una vorera. Tot torna vertiginosament i puc veure massa bé què va passar el dia de l'aniversari de la Jas, com si el meu cervell fos un d'aquells televisors d'alta definició que la mare deia que era llençar els diners quan en vaig demanar un el Nadal passat.

La Jas va arribar una hora tard a la seva festa. El pare i la mare estaven discutin. La Christine m'ha dit que no eres amb ella, va dir el pare quan vaig entrar a la cuina. Li he telefonat per veure què passava. La mare es va escarxofar en una cadira just al costat dels sandvitxos, cosa que em va semblar astut per part seva perquè podria triar els millors farcits. N'hi havia de vedella, de pollastre i uns de grocs, que esperava que fossin de formatge i no de maionesa amb ou. La mare s'havia posat un barret de festa, però li penjava la boca, o sigui que semblava el pallasso trist del circ. El pare va obrir la nevera, va agafar una cervesa i va tancar amb un cop de porta. Ja hi havia quatre llaunes buides a la taula de la cuina. Així, on coi eres?, va preguntar. La mare va obrir la boca per parlar, però la meva panxa es va remoure sorollosament. Va fer un salt i tots dos es van girar cap a mi. Em passes un botifarró?, vaig demanar.

El pare va remugar i va agafar un plat. Tot i que estava enfadat, va tallar amb cura un tros de pastís i hi va posar botifarrons i sandvitxos i patates fregides. Em va omplir un vas amb suc de fruita, tal com m'agrada a mi. Quan ho tenia preparat vaig allargar les mans, però em va passar per davant, directe cap el relleix de la llar de foc de la sala d'estar. Em vaig enfadar. Tothom sap que les germanes mortes no tenen ganes. La panxa se'm començava a queixar de la gana quan va obrir-se la porta principal. Arribes tard, va cridar el pare, però la mare va remugar. La Jas va sonriure, nerviosa. Li brillava l'arracada de diamant que portava penjada al nas, i udia els cabells més roses que un xiclet. Vaig tornar-li el somriure, però aleshores, BAM, hi va haver una mena d'explosió perquè al pare li va caure el plat i la mare va murmurar Què has fet?

La Jas es va posar vermella. El pare va cridar alguna cosa sobre la Rosa i va assenyalar l'urna, ruixant la catifa de suc de fruita. La mare es va asseur, ben quieta, mirant com a la Jas se li omplien els ulls de llàgrimes. Em va ficar dos botifarrons a la boca i vaig amagar un pastisset a sota la samarreta.

Quina família!, va deixar anar el pare, mirant la Jas i la mare, amb un rictus de tristesa a la cara que jo no entenia.

PITCHER, Annabel (2011): La meva germana viu sobre la llar de foc. Editorial La Galera, Col. Bridge: Barcelona (pàgines 18-19).

DOSSIER de La Galera: CLIQUEU-HI.